Anava jo tan tranquil·la passejant el gos aquest matí quan la meva única preocupació era que feia mal temps, que tenia son i que el mòbil que faig servir de ràdio s’havia fet malbé i em tocava escoltar RAC 105 tot l’estona ja que no canviava d’emissora.
Passejant , pensava en què cada dia és únic i que perquè no, cada nit abans d’anar a dormir hauríem de pensar un títol per posar-li a aquell dia que havia de passar; com si d’una pel·lícula es tractés. La gespa del parc estava acabada de tallar, els carrers estaven buits; podies gaudir de la tranquil·litat que hi ha un diumenge o en aquest cas, un dia festiu.
Però la tranquil·litat que hi havia desapareix; ja em decidia a anar cap a casa quan de sobte se sent un soroll molt fort, em giro, era un accident. Un cotxe amb una moto. Suposo que per naturalesa i instint et dónes la volta i vols anar a veure què ha passat. Em sentia impotent, amb 4 anys que porto de Medicina i no sabria que fer/ actuar. En aquell moment he pensat en què hagués fet la Laura si fos ella la que estigués en aquesta situació. Hauria d’haver anat a allà i dir que era infermera i intentar ajudar en tot el possible.
Al principi hi havia poca gent, i els pocs que havien no paraven de trucar per a què vingués l’ambulància. Al meu veure crec que ha tardat bastant, si fa no fa gairebé 20 minuts. Serà per les retallades i perquè és dia de pont? Bé, tant és, l’important és que l’home estava estirat al terra immòbil i per sort conscient, però i si hagués sigut més greu què? On son aquells primers minuts vitals que ens expliquen a classe? Amb tot això, passava per allà una noia , jove, que era infermera, la qual ha ajudat a mantenir el pacient en bones condicions fins que ha arribat la policia i seguidament l’ambulància.
Òbviament, com estudiant de medicina que sóc, no me’n podia anar sense veure com evolucionava el panorama, i és aquí on et pares a pensar en tot el que tens al voltant: hi havia un munt de gent mirant i comentant, tota tranquil·litat havia desaparegut. Jo deuria fer una imatge del mil, ja que portava allà mitja hora parada amb un gos inquiet. En un moment donat, una dona em comença a parlar de la inconsciència de la societat, del poc respecte que hi ha i de què cada cop més s’estan perdent els valors de la solidaritat i de l’altruisme. Tota ella indignada amb el món actual, aquest món que ens ha tocat viure. Em dóna uns quans consells de cara a les eleccions; vol expandir el sentiment democràtic. S’hi afegeix una altra dona a la conversa, indignada per la situació; i és ben cert, en aquesta cruïlla , Figols amb Lluça , se n’han vist milers, d’accidents. Des de que passejo el gos, ja n’he vist dos, gairebé sempre una moto amb un cotxe ( mira que en són de fràgils les motos, les veig poc segures la veritat), perquè clar, el ferit resultant sempre és el que va amb la moto.
En fi, continuem, una de les dones, resulta que em coneix, resulta que coneix el meu gos i per tant coneix la meva mare i dedueix que sóc la seva filla ( realment interessant). L’altra, continua amb la seva indignació. Li dic que estudio medicina i que per això me quedat allà plasmada mirant el que passa i em solta, doncs mira, veus aquella dona que ve per allà? És “metge de la UCI”, molt molt bona, és la meva veïna.
He comprovat, que sí, la “metge de la UCI” també s’ha aturat allà per oferir ajuda si la necessitaven. Té una filla petita, la qual semblava molt interessada amb el que veia, qui saps, potser en el futur arriba a ser una molt bona doctora com la seva mare.
Amb tot això no us estic dient res de l’accidentat. Estava conscient com ja he dit, no podia moure les cames;pel que he arribat a sentir, tenia una cama trencada, li han posat una via, un collaret i li han immobilitzat la cama. Posteriorment l’han pujat a la camilla i se l’han endut. L’espectacle per a molts dels que havia allà havia acabat, i tots ens decidíem a continuar en les nostres vides, donar mitja volta i tornar a casa o allà on cadascú anés. Un bon home, tot preocupat em diu que ell viu per aquí la vora, i em pregunta si havia mort el accidentat. No se qui era jo per dir-li res en aquell moment però li he dit el que havia entés, que s’havia trencat la cama i que se l’emportaven cap a l’hospital.
Com a última reflexió, personalment crec que s’haurien de fer molts més cursets de primers auxilis i no tant cars, perquè sinó la gent no els fa. La gent hauria de saber què fer si es troba en aquesta situació, més enllà del que t’ensenyen a “la teòrica del cotxe” que és molta teoria però poca pràctica i que en el fons no serveix de res, tret dels dos conceptes clàssics: no el moguis i no li treguis el casc fins que vingui algú que sàpiga que fer.
En fi, tota aquesta situació m’ha comportat començar a escriure aquest blog. No sé si hi escriure molt o poc, però en aquest moment ho necessitava escriure.
He d’aclarir unes quantes coses:
- - Ha sortit el sol
- - La ràdio ja funciona
- - És el dia de tots Sants
- - I ja tinc títol pel dia d’avui: Impotència.
